Un de sol i dos tallats

Una vegada més, com a cronista habitual i a temps parcial del senyor Sequâh,  m’adreço a vosaltres per fer-vos una petita descripció del cèlebre esdeveniment que es dugué a terme el passat vint-i-nosequè de gener d’enguany a un de tants indrets de la bonica vila posmoderna de Barcino.

Per concretar una micona més; com a cronista mal pagat i menystingut, vull explicar-vos com va anar el bolo que el genial trio vallesà va oferir al respectable públic assistent al Casal de Joves de les Corts.

Els tres músics (bé, els dos músics i el cantant) esperaven a la porta del Casal a què passés el temps quan, de cop i volta, van discutir-se molt fort per una agafar una gran quantitat de qualitat sense sucre. Van treure les armes del sarró i van disparar-se prou seriosament. Per fortuna la punteria d’aquests pàjarus és tan bona com les seves actuacions. Però aquest no és el nus de la qüestió; només una anècdota diúrna i falsa.

Per sincerar-me un xic més us he de dir que els tres músics eren 1 ja que el Nabo i el Lusifer van preferir quedar-se a casa i mirar-s’ho amb les orelles.

Així doncs, el Hobbit Cabrón va agafar el cargol per les banyes i va interpretar algunes peces sol i algunes acompanyat per l’Emiliano, un nano sense criteri però amb poca personalitat que no va dubtar a millorar la cosa tot tocant el cajón.

El públic, amable i curiós, va lamentar haver sentit l’últim èxit del Senyor Sequâh “El día que muera Chiquito…” i va perdre els nervis amb la versió sincopada en menor disminuit de “Tinc una puça però no em parla”.

Si no hagués estat pels insults, les malediccions, els vòmits, les interrupcions constants i les pedres llançades contra el cantant, amb força malallet tot s’ha de dir, podríem concloure que el bolo va anar prou bé!

Salut i fins la propera.

Lluís Manel Rigà i Rebut (cronista i ex dona del temps)

Deixa un comentari