Cròniques d’un garrul·lu il·lustrant-se a sobre

Súper-vesprada amb mega-concert a l’ultra-local.

Sortíem de la nostra habitual cacera del gat comú en xancletes mentre ens dirigíem al nostre típic berenar de tots els divendres senars de mesos bessons quan de cop i volta (és a dir, de repent) vàrem sentir una intro força potent; una bateria de sons percutida amb aplom i gallardia que ens va fer aturar-nos i replantejar tota la resta de la jornada. Aquell dia 2 de cada tres amics de la colla van tornar a néixer sota el signe de cargol.

Aquella melodia encisadora sortia d’una botigueta de discos al casc antic del poble nou: l’ultra-local. Dues princeses barbudes en van dir que altres grups ja havien tocat allà dins abans que la banda que ens ocupa: el Senyor Sequâh.

Un cop a dins vàrem poder gaudir d’una hora i escaig de bona merda i també cançons i discursos idiotes d’un cantant idiota a qui tothom anomenava “hobbit cabrón”. Val a dir que totdon també li deia així.

Acompanyaven a la màquina de desafinar dos músics mítics…vull dir místics, en Lusifer Garriga i lo Nabo Berenguer; viola de gamba i arpa de boca retrospectivament.

Us podria explicar que va ser l’experiència sensorial més collonuda de la meva dilatada vida, que aquells temes tan profunds em van obrir els tres ulls, que la veu esgarrada i l’execució acurada dels músics va fer que aturés el meu desig de demanar-li una cita a la primera parada d’autobús que em trobés. Us ho podria explicar si m’agradés explicar mentides!

La veritat és que mai he caçat gats comuns, ni vaig amb colla, tampoc sé a quin poble nou dels dos-cents que hi deu haver em referia abans i, per descomptat, aquell vespre, estava mirant la ràdio. Però com que vaig aconseguir una foto del bolo (que adjunto) i estava aborrit… Ah, per cert, un ocellet em va dir que el concert va anar prou bé!


Salut i fins la propera!
Muriel Garrí i Bonafont (cronista a terminis)

Deixa un comentari