ORIOL

Oriol “Lucifer-garlic” Garriga

(cosí segon d’en jean paul dolent)


L’Oriol “Lucifer-garlic” Garriga (a partir d’ara Luci) ha estudiat per no ser músic, ja porta uns quants anys intentant-ho i només li falta l’última assignatura; antiritme subliminal dins l’eterna infància III. En Luci va obrir la porta del local d’assaig un trist i oblidable dimarts a dos quarts de deu del matí, hora del nostre sagrat assaig setmanomatinal, amb una puntada de colze, cridant i insultant a tort i a dret, amenaçant-nos pel seu retard. Per sort i per desgràcia, en aquell mateix moment nosaltres estàvem fent unes birres al bar de la cantonada més propera. Quan ens ho va explicar, només utilitzant dues vocals, vam riure molt i entendre poc.

A part de tocar instruments de percussió i treballar de policia secreta en uns lavabos públics de Sibèria, en Luci va per la vida tres anys avançat a un temps que només és seu.

Les influències d’en Luci estan enquistades entre les “perreries” més primerenques passant per despropòsits d’autor fins les intervencions autoquirúrgiques més agosarades. En referència a les seves influències musicals (que són les importants d’aquesta biografia) van des de “Los Tutxiqualtecos de Menorca” a “Madredeus-senyor, Màgnum!”. Li encanten les cançons estranyes de ritmes impossibles, melodies esfereïdores, harmonies distants i lletres que ratllen allò conegut.

En Luci té el rècord Guinex de menjar ous ferrats cuits poc fets crus.

La resta de vivències d’aquest mosso d’escaire és un misteri encara per encetar. Disposem, però, d’unes declaracions que fa un dels seus millors amics: l’home invisible. Llegiu atentament la declaració i corregiu les faltes, els errors de lèxic i les coses mal escrites.

“Conocí a josete-ajuni (en clara referencia al luci) una primaveral aunque calurosa mañana de frío invierno, en la puerta del ayuntamiento (miento, miento, miento!) de nuestra pequeña villa vallesana vecina de barcelona. Allí me contó que hacía ya 11 días que llevaba a cabo una huelga de hambre al estilo japonés para protestar contra el consumo voraz de sustancias psicoactivas en fiestas cristianas. Yo mismamente, intuyendo el potencial peligro de este muchacho pseudoviril, conseguí convencerlo para que desistiera de su estúpida neo-cruzada. Después de borrarse del pp gallego (en el que militaba desde hacía unas 20 horas) se unió a un grupo místico-musical y, desde que ensaya cada día 10, ha aprendido a decir conga y cajón a la tercera. Espero que, de aquí unos añitos, sepa tocar algún instrumento o, al menos, no destrozarlo sólo con la mirada. Por último me gustaria añadir que, Oriol Lucifer, está hecho un auténtico ser sexual en forma de quesito”.

Sóc conscient de que no és una opinió objectiva, de fet no tinc clar que sigui una opinió però no he trobat cap altre ésser viu que vulgui parlar d’en Luci… de franc.

Si voleu contactar amb el percuta del grup només cal que us comporteu de forma neutral en dies festius, que ell us trobarà, segur!