HISTÒRIA

La veritable història del fals Sequâh

Igual que les millors coses que mai sorgeixen a la nostra vida, el senyor Sequâh va començar de nit; nit de festa major per ser més exactes.

El correbars d’aquella nit arribava al punt del migdia i un cantautista marginal de la costa nord de Salamanca es trobà amb el gland més conegut de les contrades. Quan van arribar a la conclusió que es coneixien d’algun indret o moment, la primera idea que van tenir va ser la d’anar-se’n al llit a practicar postures impossibles, però el borratxo del poble (un mestre de francès vingut a menys) els va dir que es deixessin de quimeres poc factibles i provessin de fer un grup de música místico-freudiana.

Cantautista i pollot, després de parlar-ne durant unes poques birres van decidir  que, aquell estrany mestre de francès, tot i ser un personatge inventat per aquesta història, tenia raó; buscarien més penya per oferir-los la tendra oportunitat de formar part d’un projecte amb poc present i menys futur, àdhuc.

Van decidir que no volien músics qualsevol que només saben llegir partitures i escriure xifrats, res d’aquells que sempre van a tempo, fora els que venen als assajos amb la feina feta! Va quedar ben palès que aquest parell de notes volien lo milloret del continent vallesà; així que van iniciar la recerca del que ells anomenaven “la crème de la merde!”
Durant l’hora següent es van dedicar a buscar ossets de peluix inoxidables,  mestres de lo demoníac a curt termini.
Ja portaven un parell de dotzenes de “garimbes”, quan es van trobar dos personatges que complien els requisits de la seva etílica recerca.

Un d’ells fotografiava incansablament una bossa que, talment com una esclava a la mercè dels capricis del vent, voleiava a mig metre de terra, tot fent veure que no veia el seu millor amic movent-la. Després d’observar una imatge tan tendra van arribar a la conclusió que aquell parell de “fulanyacos” o eren músics o no eren.
Titorra i Cantautista es van apropar i es van presentar amb una colossal salutació a l’estil greco-romanés. Ells van fer el mateix però escopint-los diverses vegades. Així va ser com els primers integrants del senyor Sequâh es van assabentar que el paio que feia volar la bossa sempre havia sabut que el seu amic portava a les mans un entrepà caducat en comptes d’una càmera de fer “afotos” però que no li deia res per no ferir encara més les seves expectatives artístiques.
Cantautrist i Super Tita van veure que la sort encara fiava i van decidir explicar-los el projecte fent de mims i convidant-los a birres i mamades (xarrupets, malalts!!). Quan ja no podien dir que no, van dir que sí; l’home de l’entrepà digital ( Nabo Lo Cheef, a partir d’ara) i el paio de la bossa (Lusi pels amics) van entrar a formar part de mister Sequâh.

A les 3 de la matinada de l’endemà ja estava gairebé tot fet, només quedava buscar l’últim músic, l’imprescindible… un tiu amb una mica de pasta per portar beguda als assajos. Tots quatre van continuar la recerca.

Gairebé al principi del dia, assegut en una vorera, van trobar un ésser estrany que repartia diners entre els coloms, que s’apropaven per veure si encara estava viu. Els coloms bé que sabien que aquell homenot estava viu però no s’ho acabaven de creure.
Era la seva penúltima oportunitat i no la van desaprofitar.

El seu pla era senzill a morir; primer el convencerien  que eren coloms portuguesos i que per això semblaven persones i després el desplomarien. Ironies, putes ironies. Al final no el van convèncer i al principi tampoc. En canvi el van agafar com a cinquè i últim músic de la banda després de veure que anava mooolt armat i els apuntava directament a l’ànima. A les seves pistoles les anomenava Pilar i Cuní… ell es deia Pep Lo Pastor i Agulla.

Ja estava tot fet, bé, gairebé tot, perquè ara tocava repartir els instruments que havien robat la nit anterior. La composició del senyor Sequah la va decidir un dau.
La cosa anava així; si treies un 1 et tocava ser bateria, el 2 baixista, el 3 guitarrista, el 4 percuta i el 5 cantant. Si et sortia el 6, tornaves a tirar.

Aquesta necessària i inútil història s’hauria acabat aquí però quan el cantautista anava a desar el dau, amb la turca que portava a sobre, li va caure, i va anar a parar al terra, i d’aquell vulgar dau en va sortir (tot fent un fade in) una pubilla de trets extremenys i cor d’egarenca. L’al·lota, molt més convençuda del que semblava, els va etzibar:

- cony d’homes! Poseu una mica de sal o la cosa acabarà bullint a sobre del marbre encara brut, sense que les maleïdes mancances estiguin enllestides del tot o gairebé del tot fins que us arribarà més enllà dels malucs, rucs!
Després de digerir tota aquella informació, els nostres 5 amics, van preguntar-li a l’uníson:
- un, dos, tres i… tu, com et dius?
- Sóc la Núria, però em diuen “la jefa candombe” i toco l’acordió a tres peus.
- Ah! – van dir els 5 genets de la poca el·lipsi – vols provar-ho amb nosaltres?
- No, em van les orgies! Perdó! No em van les orgies!
Un cop van aclarir que es tractava de tocar pels puestos van quedar per assajar la mateixa tarda.

Just després del primer assaig “la jefa candombe” va fer-se un fade out a sobre i el Supertita juntament amb Lo Puto Pastor van marxar a Vancouber, on viuen com reines i han obert una fàbrica de mitjons sense taló.

Desposseïts, al·lucinats, borratxos i perplexos, els tres músics restants: Lousiferrr, Lo Nabo i el Hobbit Cabrón van decidir tirar endavant el seu formidable pla d’autodestrucció i oferir a la resta de la humanitat uns minutets de musicoteràpia absurda a locals varis i carrers sense sortida.

Per finalitzar, podríem esmentar que les coses no van anar exactament així, més aviat tot al contrari, però si ho esmentéssim, en quina mena de broma penosa s’hauria transformat aquesta bonica història???
Eh?? Eh??